tan petits en aquesta casa… Però ara manaré jo; avuy no hi dormirà al quartet.
— Vés crídala, que torni a baxar. —
— Potser te'n anavas al llit? ¿Sabs que pensavam ab la Caterina…?
— Escólta, escólta, — saltà aquesta interrompentlo, — que a sopar no t'ho havía preguntat. Qui te'n va ensenyar de ballar?
— Que vol dir que'n sé?
— Portavas millor lo compàs tu que la música. Eh, qu'hi tornarías?
— Me va agradar molt.
— Ab lo currutaco que ballavas, — replicà'l senyor Jaume; — ja ho crech!
— Tant me feya l'un com l'altre. Aquell sarau semblava un cel; escoltant la música n'aprenía de ballar. Hi havía un jove que'm deya: «¿que's cansa si la faig voltar massa?» Jo pensava: vostè es lo qui no pot respirar; vermell… ¿S'enrecorda, senyora Caterina? Era un d'axerit, petitó.
