— Es un dir; — afegí l'altra, satisfeta igualment de l'alabansa.
— Me pensava qu'us picaríau les crestes, — digué'l manyà sortint a la porta fent un cigarro.
— Vès, dígali de què les vol aquest home; potser no té feyna a dins y volía passar l'estona. No donem greix al vehinat nosaltres.
— No t'enfadis, filla: però sortía per donarvos la rahó; vès si'n vas d'errada!
— Ja sab a qui la donan la rahó: no la necessitem; y si percàs no hi troba altre acomodo, se la pot quedar per vostè. ¿Que vens, Marieta?
— Axís jo so'l qui perdo, — replicà lo manyà; — per que, acabantse la comedia, no sé si sou vosaltres les que me quedeu a deure'l ral.
— Sí, sí, anèm Ció; 'l senyor Jaume ara haguera volgut riure una estona. Serà un altre día.
— Alante, pubilles; d'aquí qu'hi tornem: ab aquesta alegría. Ja veuràs, Tristeta, jo no so cedasser, però aqueix donàm no més fa que destorbarte; per axò he sortit. ¡Alsa, per munt, desfeynades, xarradores!… Com que tot lo día'l passan cinch
Pàgina:Noveles (1906).djvu/33
Aquesta pàgina ha estat validada.
29
tristeta
