Pàgina:Noveles (1906).djvu/32

28

emili vilanova

— Li tindràs de fer les calses obertes, per que com diu sa mare qu'es tan aturadet…
— No te l'escoltis, noya; closes, a tot rigor, com una persona gran.
— Quínes ganes de fer anar les criatures encongides. Míra, 'l meu no vull que vaja esquifit d'enlloch; vull que respiri.
— Axò va a gustos; hi hà persones que'ls hi agradan los farsellets.
— Y n'hi hà que sembla que vulguin presentar setmesons. Però'l meu va ab ram, com li pertoca.
— Donchs, lo meu ab palma, per que jo mano.
— ¡Tonta! Si perdràs la salut vigilantlo. No'n farà poca de feyna lleminejant aquell be de Deu de poncems y peres ensucrades! Prou a cops de llengua n'abolirà alguns penjoys de confitures.
— No s'amohinin, — tornava a dir la Tristeta. — Tots dos son macos, que no's pot negar. S'assemblan a les seves mares.
— Nó, per lo qu'aquesta deya; — exclamà l'una, més sossegada ab l'elogi de la Tristeta.