— Ja no hi entro al Cafè, fa més d'un any; quan me convidan, excuso acceptarho. —
Uns quants melindros sucats ab vi generós lo varen reanimar.
— Estich axafat, noy, — me va dir, com per correspondre al meu obsequi contantme les seves penes. — Ara que so vell, s'ajuntan les desgracies y purgo les errades de la joventut. A casa no's para taula... per que no se hi encen foch. Estich sol, assolat ab mes congoxes. La Mariagneta'm manté y capta'l trist bossí de pà que me sustenta; y quí sab si alguna vegada ella dejuna per que jo mengi! A l'edat en que'ns feyam més companyía'ns hem tingut de desdividir. La joventut prou la passava alegra fòra d'ella; la pobreta! tants reganys com me soportava, tan pacienta y soferta! no s'ha mimvat gens l'afecte al seu Janet... al amo, que deya ella omplintsen la boca, ufana de la seva esclavitut. Ja hi contava en aquell temps de ma novela, en que jo feya de pavo real, ab lo vano estès y les
