Pàgina:Noveles (1906).djvu/262

Aquesta pàgina ha estat validada.
258
emili vilanova

aquexos! tothom ne fuig de la miseria...
«¿Què conta de bo, senyor Janet?» me pregunta algun esgarriat que desconeix la meva situació.
«Ay fill, en Janet no pot contar més que penes, y tant se val que me les quedi per mi sol.»
Ja ho conexen qu'han fugit les rialles de la meva cara y que tinch lo cor apesarat! Se despedexen donantme consols que no m'apanyan, y giran cúa per distreures, ò potser defraudats de no trobarme ditxero com abans. —
Ab escusa d'encendre'l cigarro, 'm vaig ficar dins. Ell observà'l meu moviment, y ab veu enternida'm va dir:
— Gracies, noy; — y's tombà per amagar l'emoció que li humitejava'ls ulls.
— No demano caritat, — afegí, — però'n visch. La bona gent com tu, veu que'm moriría de pena abans de solicitarla, m'afavorexen, y respectan lo meu orgull. —
Li vaig indicar qu'anessim al Cafè del veynat a pendre algun refresch y per distrèurel al mateix temps.