Marsot, aquell del sol traycioner que torra la cara de les donzelles, anava a les acaballes ab ses rauxes y cops de geni, ab sos desordres de vent que no dexan sossegar les finestres esbadellades y esmicola a gratcient les vidrieres que troba ab les lleves fluxes; ab sos frets sobtats ò ses bonanses que trastornan lo mercuri del termòmetro, tan aviat fentli avansar la crexensa ò ensopintlo sense solta cap avall com per humiliarlo.
La Quaresma ab ses tristeses, sos dejunis, ses racanses y penediments y'ls exàmens de conciencia per divulgarlos contrit als peus del confés, també s'acabava. De bon matí se ohían piulejar los pardals qu'arribavan ab la primavera; los díes eran llarchs y hermosos, l'ayre suau y benigne, ab certa flayre qu'entressentía regalada y gustosa arreplegada en los farigolars de les montanyes vehines per escamparse, abundanta com be de Deu, per la ciutat. Per l'espay hi havía més aucells que vo-
