Li deposito l'encàrrech,y desfallexo; totes les estrelles del cel les veya properes y al voltant d'aquella mà. Revinch del insult, y'm trobo ab lo mateix accionat entretingut, besant les petxinetes rosades dels caps dels seus dits...
Ella, somrienta y avergonyida, 's treu un petó del mitx dels llavis, se'l coloca suaument entre l'índice y'l dit pols, me l'apunta al front, bufa, y jo'l rebo y sento que se m'hi encasta com una perla silvestre, y tot seguit los ulls se'm cobrexen ab vels diàfanos y ruxims de bolves d'or.
Al punt de les vuyt me despertava. La sessió havía durat dèu hores.
La Mariagneta no'm servía'l xocolata.
«Noya, ¿que no'm portas la colació?» li crido fent broma.
«Que te la servexi aquella Marquesa del alma mía,» me va respondre desde dins, tota enfadada.
¡Me vaig quedar de pedra!
«Escólta: ¿de què te les heus ara? Pòrta'l xocolata, que tinch set.»
