que quan arribavan als rengles de més enllà, qu'eran les maduxes, la veu exía tan filada y sutil que casibé no més se'n sentía l'olor.
Al últim, àngels, aucells, cítares, arpes y fruytes entonan plegats y al mateix compàs lo Gloria y per totes les circumferencies del cel s'estenen núvols d'armoníes y olors de bàlsams confitats, que jo perdía'l conexement ab una embriaguesa de llemineríes y essencies tan delicades que'ls llavis no podían assaborirles totes, ni endúrseles la respiració, ni l'oido rèbreles pas, tan belles, encisadores y peregrines.
Y com si no tinguessin prou angoxa'ls meus sentits per tants obsequis y presents, los àngels m'agafan les mans y plegats nos entrem en lo fruyterar. Allí hi havía tota sòrt de esquisitats de la terra y de les Amèriques. Les magranes, axís que passavam, estenían ses branques rublertes, y esclatantse davant nostre, 'ns oferían aquells tresors vermellosos prismàtichs y tallats ab cayres com pedres precioses; les de més amunt, no poguentse abaxar, també s'obrían y dexavan fondre sos grans en suau
Pàgina:Noveles (1906).djvu/217
Aquesta pàgina ha estat validada.
213
caricatura
