La volta del cel era una espessor com de vellut fosch trepada per tot arreu ab vols de llumenetes. Baxo de la mitja taronja arrapantme com un'aranya y'm dexo anar dins del cove. Giro'l cigarro, que'l duya dins de la boca bo y encès, pego unes quantes xuclades, llenso la punta, y... ¡Senyors, me quedo glassat d'espant! Havíam arribat a aquella estació en que ja no hi hà ayre. «Mússiu, — vaig cridar jo sacsejantlo; — desvètllis y resèm la Pecadora.»
«¿Es qu'estem perduts?» preguntà ab veu desmayada.
«No ho sé; potser estem salvats. ¡Resèu! Quí sab si'ns sentiràn desde el cel y Deu nos voldrà donar aculliment!.. Resèm.»
Y'm vaig recordar de totes les oracions oblidades..... d'aquells prechs d'infant, dictats per la mare y repetits per mi, mitx ensonyat al peu del llitet, davant d'una estampa de la Mare de Deu...
Al cap de tants anys, tornarles a dir!... en aquell trànzit espantós; sol, sense la meva mare, al costat d'un cadavre, y no davant d'una estampa, sinó en sa presencia matexa.
Pàgina:Noveles (1906).djvu/207
Aquesta pàgina ha estat validada.
203
caricatura
