La situació era apurada, — seguí dient lo senyor Janet; — aquell día contava posar punt al meu batisme. Jo prou maniobrava trasbalsant saquets de sorra d'una banda a l'altra de cove. Lo globo no obehia, montant, montant sempre. Les estrelles s'espessían y voltavan tan aprop meu, que tenía d'apartar la cara y cloure'ls ulls per que no'm cremessin la vista.
¡Y n'hi havía tantes! una espessor tan seguida, que les donavan per l'amor de Deu. Jo crech qu'era un xàfech sense canals: qu'havíam arreplegat la tongada de les pluges celestes en que totes les estrelles se posan en moviment per cambiar de situació.
Però, lo que'm tenía més rendit no era'l seu caliu que'm socarrimava les celles y'l bigoti: la resplandor que llensavan era lo perillós, que fins ab los ulls cluchs m'enlluhernavan, travessant lo gruix de les mans que els hi havía posat sobre.
