una renda viagère a les nostres viudes.»
«Teniu paper y crayon?» me preguntà ab veu anguniosa.
«Sí; ¿per què'l voleu?»
«Per fer mon testament.»
«No més tinch lo llibret de fumar.»
«Ja es bo. Apuntèu, vite, que'ls ulls se'm tornan rojos. ¡Ay, ma ben estimada Fransa! Gentil bijou dels meus amors! Ay, Marieta, gelosía del sol hermós, cansó alegra de mes tristeses, pomet olorós de violes, brillant solitari que resplandías no més que dins lo meu cor! ¡Tan polida, tan escayent, boca armònica; palau de rialles y dels meus consols! à jamais!»
«Mússiu, ¿quants tenim de ser a plorar?»
«Apuntèu: Trenta mil franchs a les viudes dels mariners; dèu mil franchs als pobres de Perpinyà; cent mil franchs al Sant Cristo de Toulouse.»
«Vaja, prou mils franchs; al últim tindrèu d'anar a demanar caritat. Cloch lo testament y'l firmo.»
«Merci, la demés fortuna per la meva muller.»
Pàgina:Noveles (1906).djvu/199
Aquesta pàgina ha estat validada.
195
caricatura
