s'ensorrés, y'ls campanars, les xemaneyes de les fàbriques y'l pa de caseriu, los arbres y'ls fanals, fins los aucells, tot anava avall y's quedava ran de terra. La mar s'anava extenent cada vegada més gran, més ampla, més caudalosa, y s'axamplava lluny, planera, llisa com si tot ho inundés. ¡Quína immensitat, quín mirall d'or fos! tot lo sol hi cabía y'ls seus raigs s'hi aplanavan llarchs, immensos; encara no s'hi veya la fi.
Lo globo amunt, mitja cara encesa de claror, l'altra natural.
Algun aucell silvestre d'ales fosques, grans y corvades com mitx paraygues, ulls rodons y encesos, passava sota nostre, y ab lo vent qu'arremolinava al acostarse, sacsejava la bomba y li feya perdre'l plom.
La mar, cada vegada més ampla, més solitaria y brillanta, com una planura de foch.
Lo sol s'havía ajocat damunt.
La quietut, feréstega. No més los vents parlavan passant per nostres cares y com dientnos a cau d'orella:
«¡Temeraris, imprudents!»
Pàgina:Noveles (1906).djvu/196
Aquesta pàgina ha estat validada.
192
emili vilanova
