a la plassa; però, un cop plena, amigo, no hi va cabre ningú més.
Mr. Arban era aquell Mússiu. Lo català que l'acompanyava, un servidor de vostès.
— ¡Què diu ara! ¿No va ser en Munner lo qui's va axecar en la bomba? Si encara me'n recordo, jo hi era al torin! ¿Vol jugar quatre duros?
— A poch a poch; ja'n parlarèm d'axò. — Y tombant lo cap a una banda y altra, esverat, com per cerciorarse de que's trobava entre amichs, baxant la veu y ab molt misteri digué: — En Munner va gastar lo nom; lo qui's va axecar vaig ser jo. Era un pacte secret: respectèm òssos morts. La paraula era donada: lo nom havía de quedar manifest mentres ell visqués. Les condicions, fins que jo'm mori no's podràn divulgar. No'm fèu cap pregunta: hi hà un ninxo entremitx. —
La bomba pujava, grandiosa, immensa, com un temple arrencat dels fonaments. Montjuich semblava que
