Pàgina:Noveles (1906).djvu/193

189

caricatura

era l'home que tenía més crit de tot Fransa: ¡veyèu si n'es de gran la Fransa! Me'n vaig al torin per conèxel y veure si's podía apuntar ab cap de nosaltres. Tan mateix era un home dels dobles, dels que no'n corren. Me va conèxer abans que jo m'anomenés: «Mr. Janet?» me va preguntar. «Sí, senyor, per servirlo: y ja's pot posar derrera meu y dígui què's té de fer. No's planyi ni'm planyi: pènsisela ben groxuda, per que aquest públich ho ha vist tot, y ja no fa cas de ningú. Desde'l quint pis del Liceu, demànin de diplomes y de xiulades. Si vol brega y que'l sofoquin, hi hà més avall una renglereta de palcos qu'hi tenen la mà de plata. Son uns quants joves calaveres que, día sí, día nó, dormen fòra de casa. Y no li dich rès més. Les bailarines, fòra del teatro, 'n fugen esglayades. Per que no's deturan davant de cap reputació.»
Y per aqueix tenor, lo vaig anar instruhint de les ventatges y defectes del públich de Barcelona. A mesura qu'enrahonavam, nos feyam més amichs; potser no estavam mitx quart sense encaxar. Jo'n deya una,