Pàgina:Noveles (1906).djvu/180

176

emili vilanova

magatzems a fer lloch per enquibir-hi més moneda!
Y donchs, — tornava a rependre alsant la veu, — no'l va tenir lo canari, qu'es aqueix. ¡Tit, tit!...
Però, encara aqueix no compon rès al costat de son pare: allò era pessa: un pit com un ànech, y uns refilets que barrinavan los sostres y's sentían dalt del terrat com si us els engeguessin a cau d'orella. Un bech de punta de diamant, y una manxa de pulmó com l'orga de la catedral. Y aquells raigs de carretilles que no se li estroncavan may! cap d'igual ni que s'assemblessin; rès de copiarse ni de rutina. Semblava que tingués les semifuses escrites en un paper y les llegía com si fos al cor. ¡Ab aquella magestat! aquell senyoriu! Uns baxos de rossinyol, que, llevat de la Tomasa, no he sentit rès tan grave ni tan solemne.
Cad'any per Setmana Santa rebía'l plech de l'Obra de Santa María demanàntmel per encarregarli les serenates del moniment. Lo primer cotxo que rodava'l divendres, axís que treyan Nostre Senyor, era per anar a cercar lo meu canari. Torna-