Pàgina:Noveles (1906).djvu/175

171

caricatura

dich jo; — no té hora ni día segur.» May sé rès jo. Un cop va estar onze díes fòra. «Està a punt lo sopar?» me va dir. Considéri, feya tants díes... després vaig sapiguer que venía de París; sí senyora, de Fransa. Y cada día li arreglava'l dinar y'l sopar ben calentó, ben aconduhit, y ell clavantse'ls mistechs, aquella porqueriota de carn mitx crua, qui sab ab quínes companyies: potser ab alguna gabatxa xata que no m'arriba a les plantilles de les sabates. ¿Ho té reparat qu'aquexes francesotes son xates per un rigular? Li asseguro que vaig passar aquells díes, que'm vaig envellir per vint anys. Aquella ansia que no'm dexava sossegar, aquell barrinar seguit: «ahont serà ell...? què li haurà passat...? potser ja es mort.» Onze nits sense aclucar los ulls. Valga que me'n anava aquí a Santa Marta y'm distreya. A comprar no hi estava ni un quart: com si anés a robar. Y ell, lo grandíssim, a Fransa, ab la gent del bras alt, visitantse ab los personatges y tota classe de marqueses. Deuen ser molt bledes allí baix, aquexa familia de suposició. ¡Es veritat, com ell té