Pàgina:Noveles (1906).djvu/170

Aquesta pàgina ha estat validada.
166
emili vilanova

La despedida sí que va ser trista! semblava que no'ns havíam de veure may més. Me va donar la mà, jo m'acoto y li beso. ¡Poden contar si los allargaría'ls llavis per no rasparli aquells marfils ab l'aspror dels meus mostatxos! Si sé qu'havía de ferme semblant honor, m'hi presento ab la cara afeytada; haguera sacrificat lo meu caràcter militar. Y si s'escau a ferme cap més pregunta, no li responch: tremolava de la matexa afectació. ¡Es que, companyeros, era un petó reyal!...
Ventura que no era jove, que si m'encontro a la edat de les ilusions, ¡adeusiau, mis senyores! ja podían cloure'l llibre de les conquistes y dels regalos tendres les bones mosses del Regne, que desde aquell punt y hora'ls meus llavis no's desplegavan per fer cap francesilla engrescadora. Ja podían presentarse les miniatures de cares més perfectes, que no haguera quebrantat lo meu determini. ¡Cremèuse, moríuse de passió d'ànimo! Un home que s'estimi no baxa may de rango.
Al ser a la plassa, 'm giro y la veig derrera'ls vidres de la tribuna prin-