demés. Vaig ser profeta: als dos anys, día per día, teníam Vicàlvaro al damunt, los madurs a terra, y cúmplase la voluntad nacional ab Espartero al frente.
Ah, escoltèu lo que'm va passar. Un personatge del davant meu, que prenía cafè, xarrupant distret, se va cremar los llavis. «¿Què teniu, mon ami?» li vaig preguntar al veure la extremitut que feya. «Ce n'esi rien, va, merci.» «¿Que no es rient? volste jugar que us ha repugnat lo cafè per que us ha escaldat la boca?» «Es teolé;» me va dir, (té y llet, m'enteneu?) «Vínga'l teolé, que me l'empasso d'un xarrup.» «¿Qu'esteu de blaga?» 'm preguntà. «Los espanyols no n'estem may de broma. Vínga la tisana que me la xuclo; tírila de frente» ¡Cavallers!... brandà una estona la tassa per pendre puntería, obro la boca fent la serp ab lo còs per guanyarli la retorta; engega'ls líquits, y recte com un xeringasso m'empasso'l raig de beguda y la fumera que l'acompanyava — ¡talment bullía! — y ni una gota, lo que's diu una gota a sobre meu — anava tot blanch — no hi va pas caure.
Pàgina:Noveles (1906).djvu/162
Aquesta pàgina ha estat validada.
158
emili vilanova
