Aquesta pàgina ha estat validada.
146
emili vilanova
passava per los seus llavis, y ab una especie de gemech responía:
— S'estava aquí; era la meva dòna. Pobreta! jo la vareig matar. La gent ho diuen, ho diuen, ho diuen. —
Y reya y plorava, saltava del taulellet, y ab lo cap baix y'l còs acotat, se'n anava murmurant seguidament:
— Ho diuen, ho diuen... —
