— ¿Còm te trobas, filla?
— Tot me plau y m'alegra; estich contenta. He vist los campanars de Santa María... de bon matinet, com en aquell temps: lo sol los comensava a tocar, semblavan d'or. Després, la meva mare ha vingut a vèurem... Encara plorava! fa molts anys que els ulls no se li axugavan... ¡Pobra mareta meva! Los cabells desfets com una Magdalena... jo'ls hi apartava per vèureli la cara... y no podía, no podía! no més que'ls ulls... hermosos, plens de llàgrimes, ab un mirar més acondolit!...
— Be, no't cansis, ja m'ho esplicaràs.
— Totes dues nos contemplavam; jo la volía ben conèxer y'ns acostavam... y la he besada y he begut de aquelles llàgrimes... ¡quína dolsor!... Jo li apartava la cabellera, y s'anava espessint, y tornava a apartarla... ¡quín fatich sempre!... ¡Mare! volía cridar; tampoch podía, y'm mirava més apiadada!
