la Tecla: allí li diràn com se trobava aquest minyó; qu'es cas de medicines! encara no les hi acostavan a la boca, puf! prenía tan be la puntería per sota, que xicra, plat y cullera, tot anava enlayre. No conexía a ningú, filla, que ja tenían la roba amanida esperant, ara, ara, com un llum que s'acaba. Arriba aquest home: fòra medicines; ¿aviàm? les olora, y a llensar; no'n va respectar cap. ¿Veyàm les receptes? no més ne tenían una; 's posa les ulleres, la repassa tot daltabaix d'una cara y de l'altra, y'n fa trossos desseguida.»
«¿Què li donavan per menjar?» preguntà a sa mare.
«Aygua panada.»
«Y per beure?»
«Axò mateix servía per tot, y de medicina.»
«Dochs, que prengui caldo, y per menjar, la matexa gallina.»
«Què li donarem vi, per beure?»
No ho va volguer, però si tant l'haguessen pregat, també haguera donat permís. Com sempre va ab aquell rigor... Lo cas es qu'ab quatre untures rancieres y certes herbes bullides ab vi de pesseta, 'l noy està
Pàgina:Noveles (1906).djvu/145
Aquesta pàgina ha estat validada.
141
tristeta
