cullits: Deu nos ho pagarà. Està tan sola, sense'l seu fill, que no l'amohinarèm massa. ¡Ay, si ella ho sentís! pobra dòna, dormiría a terra per que nosaltres estessim ben servits. Quín mal punt va ser aquell, tant que la estimava a la noya! Per ella, navega y es fòra, l'Andalet, de la companyía de sa mare!
— Si axò la té de compondre, ray! Anèm a dalt; tornèm a pujar la escala... com algun temps qu'eram més felissos. ¡Ab quína alegría muntava en sent les dotze! Allí varem estalviar la primera pesseta, y anarem aumentant, y després del quint pis, un per un, los havem baxat tots a mesura que prosperavam; ara que som los propietaris, tornèmhi; però, ja ho veig, Caterina, que tots los díes no poden ser bonichs ni ditxosos... Lo sol d'aquell temps era més xamós que'l d'ara; tots dos teníam joventut y alegría per bestreure... Tornèmhi al pis de la María, al nostre camaril d'enamorats. ¡Còm lo trobaría hermós si la noya s'hi posés bona! ¡Còm tornaría a pujar, empàssantme'ls grahons a parells! me semblaría que torno a ser jove! —
Pàgina:Noveles (1906).djvu/143
Aquesta pàgina ha estat validada.
139
tristeta
