Pàgina:Noveles (1906).djvu/142

138

emili vilanova

qu'a mi m'alegra'l cor y m'enterneix los ulls!... No'n feya pochs d'anys que portava aquesta deria al cap!
— Be, ja ho farèm axò que dius; però ara'l seu dalè es posarse bona pera pujar altre cop al quartet del terrat. «Allí tornaré a ser ditxosa, me diu, quan menos ab lo recort del temps qu'ho vareig ser». La sentisses com tot ho retreu y de tot se recorda: del jardí de ca'n Laforge, que cada día, ans de baxar, s'abocava a guaytarlo, y'm pregunta si encara hi son aquelles estàtues tan hermoses, ab lo pentinat amunt, los canyissos plens de verdor y de floretes, y'ls baladres, y'l pavo real... Còm s'anima al recordarho! Per tot hi veu ditxes y alegría: 'ls noys desde les torratxes fent volar grues, los contrapunts dels colomistes, aquelles barreges de coloms qu'ocasionan tantes disputes, y'ls xiulets y aquell picar a la post... los ulls li brillavan com si ho vegés...
Míra, Jaume, probèmho tot; pugèmli al quartet; ja hi cabré jo per cuydarla; y després, la María està a tocar; pugèm tots a dalt, y encara que siga a casa nostra, tindrèm de ser re-