Pàgina:Noveles (1906).djvu/141

137

tristeta

frescal demunt la taula. Ja pots tenir la gana a Filipines, que't compareix si li presentas aquest acompanyatge. L'escaroleta, 'ls créxems, les olives confitades ab lo seu regustillo de fonoll y sajulida, que la olor no més ja desperta'ls badalls, y córre a ferte creus a la boca com per dirli: prepàrat, qu'ara entra'l senyoriu y vol ser ben rebut... Desseguida entrarèm ab aquells requisits que tu sabs fer y que no hi hà desgana que no s'hi rendexi. Un día pujaré molls, ò llenguado, ò llussets, que tu'ls fregexes y'ls presentas com rosquilles, fentse postures ab la cúa al morro, rossos, que tot s'aprofita y n'es gustós... L'ampolla del vi dins la galleda, al peu de la taula, que no més sobrixi'l tap de cristall com una bombolla que sura demunt de l'aygua. ¡Quína frescor! ¡Quín regalo! L'endemà, altre cop a la glorieta, a pendre xocolata tots tres, com si també estiguessim llemenchs; ab una plata d'albercochs ò maduxes, que jo no'n tastaré per que l'olor ja mes prou grata y no tinch gosar pera menjarne: ¡una fruyta tan noble y tan senyora! ¡l'olor de Primavera,