tre día, «¡ay! ara passava per aquí»... y una se'ls veu dins de casa, que no sab de quina manera ha entrat la conexensa. Vèt aquí com s'ingeniava: com fan tots.
— Però a casa no hi va fer carrera: encara qu'hagués vist que se'm tornavan ètiques!
— ¿Veus? Y aquesta pobra, tan aficionada que s'hi va casar. Aviat les va acabar les ditxes; y ara, ¿cóm ho faría si li visqués lo noy? Tant de be li ha fet Deu emportàntsel.
— ¡Ay, que no ho sentís ella! ¡li donarías un altre trastorn! «En que fossin sis los fills que m'hagués dexat, a tots los pujaría,» me va dir quan jo anava per aconsolarla.
— ¡Es mare, ja a saber! —
No estava de festa'l carrer d'en Burgués com aquell día en que la Tristeta va exirne per anar a casa seva. Allavores los vehins sortían pels balcons, ò treyan lo cap al llindar de la botiga, estirant lo coll per vèurela més estona quan se n'anava a casar.
