que's busqui lastre: tot estarà en terra.»
«¿Vols descansar aquí ab nosaltres?»
«Nó, vigilèu; jo me'n vaig a casa... tinch verbal ab la dòna.» Y se'n anà decidit, però desseguida tornà a fer los matexos adornos, que potser va estar un quart pera embestir lo carrer de Sant Joan. Jo vaig fer senya al Rossendo per que'l seguís y estés alerta.
Com de fet, encara no va entrar a casa ja's varen sentir gemechs... Aquella Mare de Deu de la seva dòna, diu que li deya: «¡Regalat! per l'amor de Deu, que matas a un altre infelís!...»
Vaja, no puch; per que tot me regiro, y'l cor sembla que'm fassi nosa aquí dins. No son per mi aquestes injuries. Una noya que tot lo carrer li besa les plantes, tan asseyada, tan festosa y prudenta, que no té un nó per ningú, que les criaturetes del barri les arregla que semblan serafins, ab una casa que li brilla com una capsa de rellotge, polida, lluhenta, que no gosas respirar per que no s'enteli!...
Pàgina:Noveles (1906).djvu/127
Aquesta pàgina ha estat validada.
123
tristeta