Pàgina:Noveles (1906).djvu/126

122

emili vilanova

«No espatllaré rès, déxam fer;» va dir, donant caparrades tirantse endavant. M'agafa per la solapa y ab los ulls buscant los meus me diu: «Me'n vaig a fer llevar la dòna. Tenim de passar comptes.»
«Vés, vés a retiro; déxat de romansos.»
«Tan brètol ets tu com ella, si l'abonas.»
«Vaja, pleguèm, Regalat; no'm mal parlis, per que tinch la munyeca espatllada y'm tindría de dexar pegar.»
«Mentida, jo t'estimo; ets un bon noy. Me'n vaig a casa: vuy tenir disputes ab ella. So'l seu home y la governo; al que no li acomodi que surti. ¿Tens entès? Que surti'l guapo, y que se'm posi davant, que de la primera arpada li forado'l cap.»
«Míra que demà hi hà vapor; no t'entretinguis.»
«Que vinguin tants vapors com vulguin; tot sol los descarrego: no vull ningú... a passejar tothom. Encara no l'he feta la corassonada: ningú'l coneix lo Regalat... Tot sol enllestexo la descarga, y a mitxdía