Pàgina:Noveles (1906).djvu/125

Aquesta pàgina ha estat validada.
121
tristeta

— Però no se'n va burlar l'altre, que li va fer pendre un bany de tormells entranthi pel cap, que quan lo varen treure ni se'l veya, regalant com una escorredora; fins de les butxaques se treya l'aygua.
— Persupuesto; 'l minyó es de geni: axò no li quita ningú.
— ¿No deyas que'l Noble n'està desprès?
— Y tant, que l'altre día hi va haver un desfet que'ns pensavam que'l tribunal s'hi ficava. Y'l Regalat li va demanar perdó.
— ¡Què'm dius!... Cóntamho. ¿Tens un puro?
— Sí, — li contesta l'altre, allargantli la petaca y'l llibret.
— Esplícat.
— Estavam de guardia ab en Rossendo; era'l primer quart, quan veyem venir de díns lo Regalat, fent unes escriptures que per cada esse prenía un tom com mitx torin. Va passar per aquí, y jo li dich: «¿Que anem a retiro, prenda?» De la embestida que pega, taula y tenderol me pensava qu'anava en orri. «Tén compte, no rellisquis, que m'espatllaràs la sombrilla.»