Pàgina:Noveles (1906).djvu/124

120

emili vilanova

salabror y sustancia d'aygua salada que'ls pexos que gandulejan aquí baix; ab tants viatges a l'Habana y a Rio Janeiro que no'ls he pogut contar; que de totes aquelles aygues he tastat l'amargantor... y, Deu me valga, veure qu'un noy, una criatura de vinticinch anys, te passi la mà per la cara, y sentirte: «¿no hi es lo Regalat? pleguèu, no hi hà feyna.» Mal viatge la mala mar!
— Per que'l Noble hi està engrescat passa lo que passa. Vèt'ho aquí.
— Oh, n'estava, qu'ara ja se'n veu lo desengany; no veus que me'l compromet!
— ¿Què'm dius?
— Ja t'ho contaré.
— Y com ell donava llustro a la colla, que de més ò menos enten als inglesos y sab articularhi...
— Que té de sapiguer!... lo mateix que tu y jo. Quan estan xirlis, allavors s'entenen: guantú cervesa..... y víngan copes. Vès l'altre día que's varen trabar de signos y no's podían entendre, que'l Janni li ventà cop de puny que si'l toca li tomba'l nas al altre cantó de galta com una mampara.