Pàgina:Noveles (1906).djvu/123

119

tristeta

ò que's vulgui recrear en terra, jo t'estivo la mercadería encara que siga fins a dalt de les cofes, que rès s'hi belluga com si tot fos d'una pessa, y que vinguin mals temps y cops de mar y que repassin després los fardos que no n'hi mancarà ni un fil; jo, que tinch arreplegades damunt meu totes les soleyades caygudes en aquexes rampes desde'l día que vaig tornar del servici, que no n'hi ha hagut una sola que m'hagi errat y que no la porti a l'esquena com fulls d'un llibre, que'ls vents me conexen y'm tenen tant de la seva banda que'l día qu'han reparat qu'hi havía ganes de treballar ferm, a mort, han dit: «alto, cap a casa tothom, tornèmsen en fóra y aquí no bufa ningú més, qu'en Manel; està necessitós y té criatures que li demanan pà y vol guanyarse la vida honradament,» y s'ha pogut encendre un misto fins a cremarte les ungles, que aquella flama no ha desdit ni s'ha decantat una sanabra a un costat ò altre, recta, fixa, aprimantse cap a munt com si fos pintada; que tinch lo baf de la mar tan ficat al moll dels òssos, y més