donava, procurant amagar certa inquietut que sentían per enganyarse l'un al altre.
— ¿Vols dir que dèu estar be la noya? mira qu'aquell Regalat me sembla que té cops de boig. Fa tres mesos que son casats, y no han vingut a vèurens més qu'un diumenge qu'altre.
— Y no té d'estar be! — respongué la Caterina.
— Donchs, per mi, nó. ¿Vols que la noya s'avingui a estar tant temps sense vèurens? Jo l'anyoro y tu també; y ella, qu'es més sentida que tu y jo plegats, y que'ns estima com a les ninetes dels seus ulls, ¿podría estar tantes setmanes sense donar una escapada per venir a fernos aquelles festes y aquelles amoretes qu'eran la alegría y la pau d'aquesta casa? ¿Potser no es ditxosa y no gosa clavarnos aqueix clau... Potser sufreix al costat d'aquell... ¿Per què t'axugas los ulls?
— Per que no hi puch ferhi més. Me trencas lo cor ab aquestes suposanses. ¡Ay, la filla meva! No ho mereix: tan humil, tan bona!
— Be, dína per axò; potser son cabories meves.
Pàgina:Noveles (1906).djvu/115
Aquesta pàgina ha estat validada.
111
tristeta