manyà que't posi un cadell a la llengua. Diu, diu, diu…, sembla que se t'escorri la conversa, poca solta; un quart hà qu'enrahonas y encara no has dit rès.»
Aquesta funció la teníam sovint; com qu'es una cedassera que tot ho sab, y ab aquella xerrameca sense aturador que ni dexava sossego per tornar resposta… «Lo día qu'en arribant me contis cap sarau dels que passan a l'escala, aquí se'n arma un altre que's pagarà mitja pesseta d'entrada, ¿tens entès? Axís que'm sentis pujar, ja pots cloure aquest bescambi, que no vull sapiguer quína veu tens; lo que tingues que dir, me ho signas; ja faré venir un catadràtich de Sant Gayetano.» «¡Ximple!» va respòndrem, però no piulà més. Dígali ximple. D'aquí endevant tindràs un sí y un nó, a tall de rey.
— Quíns dos Nerons! — digué la Caterina mitx picada.
— Y aquest altre, 'l Moreno, ¿també es dels rigorosos? — preguntà'l senyor Jaume. — Casi be't toca pegar a la dòna.
— Alto, que se la respecta; — saltà'l Moreno. — Jo la guío ab la mirada.
Pàgina:Noveles (1906).djvu/101
Aquesta pàgina ha estat validada.
97
tristeta
