guit citaba noms; «lo tal, lo qual» mentres que 'l seu aprenent tenia més inteligencia que més de quatre (lo sastre se 'l mirá ben fixo pera llegir en son vissatge si entre 'ls més de quatre lo contaba á ell) y no podia afinar las absoltas... Jo tampoch! feu llensant l' argument més fort, lo més tópich: llavors de la Milicia, recorda, bé 'l varen sonar l' himne de Riego, arrivaren á ferne un fástich... donchs jo no coneixía que toquessin Riegu sino per las paraulas. Quand era música seca, vull dir que ningú cantaba, tant me s' endonaba d' alló com del fandango... Ab aixó!...
La conseqüencia llógica era que 's podia ser molt viu y tenir mala veu.
La conversa tenia lloch en lo menjadoret del sastre, mentres lo Ramon y son condeixeble esperaban en la cambra dels suplicis.
Convinguts en que 'l noy mudés de mestre, no volgueren ferho sense consultar al vell senyor Ginovés. La consulta degué ser favorable á la opinió del fuster, puix després d' uns quants dias de vagas, lo senyor Francisquet digué al Ramon:
