som morts. Ell era allí fins que s' enfonsés en lo may més dins !o quin jeyan son padrí... son pare, sos avis.
Entre lo qu' en diuhen gent jove y gent vella no hi habia més diferencia que 'l breu espay qu' uns ó altres trigaban de més á menos en capbuçarse dintre 'l per sempre morts!
Qu' eran comparadas ab las centurias de centurias de millions de remillions de centurias que no existiríam ó que seríam morts, los pochs anys que passéssim aquí? Tant vella era la tia Pona com ell.
Encara que visqués mil, dos mil, cent mil anys, habent de morir, tot lo temps que seríam morts uns y altres vindría á ser igual?,.. es á dir igual. Si, si, igual. Vells y-jóvens serian morts per sempre.
La tia 'l tragué de semblants meditacions acostantse á ell ab lo tupinet de sopas á la má y un plat fondo sota l' aixella.
-Té!, li digué allargantli 'l plat.
Lo nen lo prengué y ella l' omplí de sopas, quedántse dreta, inmóbil, contemplant al desvalgut infantó qu' assentat damunt lo tap del pou se la miraba sense parlar, l' interrogaba mudament com preguntantli «qué será de nosaltres?»
Pàgina:Niobe (1889).djvu/64
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
