-Qu' heu vist la cuyna? preguntaba 'l capellá...
Lo Ramon se 'n entrá á una saleta que hi habia al costat de l' escala, cercant la tia Pona... no hi era! la cridá... y ella ab
veu apagada li respongué...
—Vina fill, vina; soch aquí...
La trová asseguda en un escambell baixet dayant la llar. Duas brasetas feyan calentar un tupinet, y ella; lo cap baix, los colzes
damunt dels genolls semblaba seguir ab la mirada las espurnas que s' aixecaban de la llenya y's fonian en la negror de la canonada del fum.
Al sentirlo prop d'ella, la vella li feu lloch en l' escambell, y mirantlo ben fixo li digué com hauria pogut dirli prepárat á morir: «menjarém sopetas.»
La cuyna era la pessa més agradosa de tota l' Abadía. S' hi entraba per una porteta casi sota l' escala y se 'n podia eixir sense tornar pel 'l mateix camí, per altra porta que donaba á un corralet tot plé d' amagatalls y recons agradosos... No era un corral brut y fastigós com més de quatre, ab munts de fems, bassas de porquería,
