Quín encís lo ser amo de cosas tant agradables! Mes las horas passaban y un cop ben endegat lo calaix de l' escriptori se trová soptadament en una soledat espantosa... No sabia perque, li agafá por... por de qué? de quí? li semblá que la sotana vella de son padrí (l' habian enterrat ab la bona) penjada darrera la porta... bellugaba... Se fixá á mirarla y no era illusió... Un corrent d'aire li donaba moviment... Infundat ab los tráfechs del calaixet, ab la grave operació de serrar lo respatller y 'ls bastonets no hi habia parat ment... De totas maneras, més valia baixar, cercar la tia. AI eixir de sa cambra, casi corrent atravessá á ulls cluchs lo replanet que hi habia davant per no veurer l' interior de la cambra del padrí, ab sa porta mitj oberta y la sotana penjada que s' estarrufaba com si una animeta s' hi hagués amagat á sota.
A baix, á l' entrada, com ells ne deyan, hi habia duas donas enrahonant ab un capellá dels qu' habian comparegut pe 'l enterro, qui's miraban las parets lo sostre, com si hi haguessen cercat moneda perduda.
—Tot s' haurá d' emblanquinar deya l' una, y miri Mossen Benet, miri 'ls esgrahons de l' escala... n' hi ha més de la mitat
que s' haurán de refer.
Pàgina:Niobe (1889).djvu/59
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
