ba posarlo al peu d' altres cartas, després de la paraula «Amen» hi habia una creu feta'ab dos grans cops de ploma. Per damunt sorreta fina, y la Creu n' arreplegá un gargot tant gros que malgrat los anys encara n' hi habia força grumolls aferrats. Li semblaba quand, ne queyan grans que perdia altres tants anys de vida.
Era un dimars lo dia de l'enterro, un dimars del mes d' Abril.
L' hivern habia sigut rigurós, las montanyas que redoltan la Conca, de Montblanch fins á Prades, habian guardat força temps clapas de neu.
Després feu unas quantas ventadas fortas y aquell dimars era per fi un dia agradós.
¡Quína llàstima que 'l padrí no 'n pogués aprofitar!
Si no s' hagués mort lo dilluns, si hagués aguantat un dia més: potset encara viuria! Aquella hermosa diada l' hauria reviscolat. Haurian anat plegats fins al estroncat Milans, l' haurian passat hont s' ajunta ab lo torrent de Mirmanda, haurian pujat á la miranda del castell, y son padrí li hauria contat proesas de moros y christians que
