habia endormiscat damunt d' una cadira y al ser de dia's trová acotxat en son catret.. Sens dupte li portá algun' ánima compassiva.
Llevat y sens que ningú li vedés, feu cap á la cambra de son padrí que ja no jeya damunt del llensol tant estirat y ab aquells simétrichs candeleros per banda y banda.
L' habian ficat dintre una caixa... «De las més hermosas que s' haguessen fet al poble, anaba ab frontissas,» com li feu reparar l' aprenent del fuster, un xicotet dels seus anys. Perque 'l tap no fes alsa-prem l' habian apuntalat ab una cadireta baixa... y 'ls candeleros ab llurs ciris regalats y cremallots molt llarchs, aclarian lo mort de perfil, portant sa silueta damunt la fusta blanca de l' interior del tap de la caixa que just en lo punt que corresponia al rostre mostraba dos nusos de la fusta pareguts á ulls de cap de mort y una beta entravessada que semblaba rengla de dents... Pobre padrinet! que per sempre, sempre més, fins que fos podtit tindria davant sa cara aquell dibuix tant pahorós.
Algú li preguntá si son padrí li feya por... por? ferli por son padrinet que tam l' amanyagaba? que l' bahia portat á la falda durant un llarch viatge que feren plegats per
Pàgina:Niobe (1889).djvu/39
Aquesta pàgina ha estat revisada.
