no insistí, lo Kildo era poruch y volgué estalviarli malas dormidas.
—Quin parell de bonas pessas!, digué la senyora Munda que ja habia tancat los quartos dintre 'l calaixet d' un armari, y habia pres possessió de sa cadira «Quin parell de bonas pessas» repetí, aixecant en l' ayre unas calsetas de cotó retort llargas d' un pam, contemplantlas ab interés, consultant després ab la mirada á la fadrina major.
—Jo si fos de vosté li digué la Roseta, desfaria 'l sacsó, son massa esquifidas... hi cusiría una randeta als camalls.
—Potsé si que tinguis rahó... «Calleu!» criá enfadada de veras dirigintse als dos noys. Anéusen al bota-ban á llegir romansos... més ne sentí uns quants versos d' aquells romansos y no pogué aguantarse 'l ríurer.
Rihent ella, tota la jovenalla doná corda al bon hnmor y ja no fou possible clavar una puntada més. Per altra part, l' hora de plegar feya temps qu' era passada.
Prou sabia la senyora Munda que quand las duas bonas pessas eran allí las noyas no
