Pàgina:Niobe (1889).djvu/103

de sombra que l' únich blé de la llumanera, mocada y tot, no tenia potencia pera aclarir; enfosquida arreu per faldillas de bayeta penjadas al sostre, mocadors d' abrich estesos pe'l lloch de las espatllas damunt d'unas mitjas llunas de fusta que reposaban en peu drets com candeleros, samarretas d' home qu' un parpal entravessat aguantaba ab los brassos en creu... Fins ella que sabia 'l per que de tals actituts y 'l siti ocupat per cada cosa tenia mitja por quand era sola 'l vespre si per cas habia d' anar á la botiga... Aquells vestits penjats, que sempre oscilaban poch ó molt, las samarretas, li semblaban gent partida per destral de butxí. Cossos que cercaban camas, camas que volian cossos... y quand s' hi encaparraba una mica, veya positivament á la samarreta blava, que 'n la penombra semblaba negre, avansarse cap al gipó y faldillas ab la mitja cana en l' ayre!
 Tot eranb sers animats que sufrian no podent expressar llurs penas, que volian despenjarse del clau hont l' aprenenta 'ls habia enganxat ab la forqueta, que bellugaban, y per fi 'n sortian ab la séua: saltaban á terra l' agafaban pe'l coll y l' ataconaban... Verge santíssima quina fredat!... Per aixó