Jo comprenía perfectament que, d' allargarse tal estat de sobrexcitació, me tornaría boig. Per això vaig decidir ofegar la meva agitació ab ajuda de la forsa de voluntat. Sabent per endevant que m' atormentaría més, vaig esforsarme en no pensarhi. Apenas me venía un pensament fúnebre, ò un trist recort, me posava á recitar versos, á talarejar ò xiular alguna tonada. Per mas desgracias, los escarcellers hi tingueren què dir. Lo reglament prohibía tot quant pogués turbar l' orde y la quietut acostumadas en la casa. Lo tal reglament se seguía al peu de la lletra. Jo probava de trencarlo, lo qual me proporcioná disgustos, no diré cástichs, propiament parlant, però sí la aparició dels escarcellers, avisos paternals, consells amistosos que'm removían tot. Pera desferme d' ells, vaig tenir de callar,
