vida, y vull explicarme á mi meteix còm tot allò m' ha pogut passar. ¿Es possible que aquell noy, colrat pe'l sol y assegut á la falda de son pare, ab la barba del qual juga, rihent de gust ab aquella joyosa rialla d' infant; es possible,—dich,—que sía 'l qu' han emparedat dins d' aquesta tomba pera no sortirne més? M' apar tan inverossímil qu' arribo á persuadirme de qu' aquell noyet no té res que veure ab aquest jove... Lo pres del número 4 es completament extrany al noy; no hi há cap relació entre un y altre. Mes ¿còm pot ser això en realitat? ¿Y es possible que això sía per sempre més? ¡Y aquell nen tan candorosament felís com era abans; tan confiat com era, que ni pressentí 'l més petit dels núvols negres que vindrían á acumularse sobre son cap!... Ja veig una altra cosa; reveig las delitosas matinadas en que la conciencia de mi meteix y de tot lo que 'm voltava se 'm despertá... ¡Ah! ¡qué trist m' es ressucitar aquest recort!...
Era al camp, un día clar y bonich d' Agost. La herba dels prats, y l' absenta, dalladas, exhalavan perfums; filets blanchs, aixecats pe'l vent, voleyavan, per tot arreu, per l' ayre pur y dols. Soch dalt l' escala del graner del meu pare, y veig com s'acostan, carregadas de blat, las carretas tiradas pe'ls bous.
