obrirse, y un soldat entrá. Anava tot oprimit per una armilla blava; duya una tovallola á coll, ab una má una palmatoria encesa y ab l' altra una galleda y un jerro d' aygua. En lo brancal de la porta 's veyan un centinella y un starchoi [1], tots dos muts, erts com duas estátuas.
—¿Quína hora es?—vaig preguntar al soldat, tot estirantme.
—¡No puch saberho!—fou la resposta.
—¡Eh! ¿Què dius? ¿Que ja es de día?
—No puch saberho.—
Vaig compendre que li estava prohibit parlarme, y per tant no li vaig preguntar res més; però no poguí deixar d' enfadarme per la humillació que acabava de sufrir. Mentres me llevava, me portaren thè. Després, nou soroll de claus y esperons... La porta 's tancá, y durant llarch temps sento encara 'l ressò dels passos que s' allunyan. Á la fí naix lo día. Sobre la meva taula trobo un tomo d' una revista reaccionaria; comenso á llegir, però la lectura no logra esvahirme la impressió desagradable que m'havía fet l' insignificant episodi del matí; al contrari me l' agreujá. Vaig llensar lo llibre ab despit, y
- ↑ Alfèrez.
