Jo ab lo punyal t'he amenassat! Sedenta
de ta sanch me trobava: jo, una dona!
No'm sents? Matam! Ah, mátam!
No'm sents? Matam! Ah, mátam! Parla, digas.
Deu meu! Deu meu!
Deu meu! Deu meu! Quín goig sentirte! Parla!
Oh! Jesús, mon Senyor! Hont soch!
Oh! Jesús, mon Senyor! Hont soch! Sí: cóntam!...
Per qué t'aturas? Malaheixme, vina.
Dígam tu lo que vullas: pero párlam!
Com es que tenint ánima sou fera?
(Said la rebrega entre'ls brassos ab barreja d'odi y d'amor. Blanca cau abatuda en un tamboret.)
Per qué m'has enganyat? Per qué? Respónme.
Tu ets traidora y ets vil; tu ets la falsía!
Lo primer cop que't vaig mirar ploravas,
tu, de la rassa dels botxins, per ella,
la mare de mon cor! Després tu, dona,
no ab llabis amorosos, ab la punta
d'un arma de ton poble benehida,
trucares á mon pit, y ell va respondre!
Lo punyal te caygué; mes tu'm matares:
qu'en mí, d'aquell Said, no hi ha ni l'ombra!
