Aquesta pàgina ha estat revisada.
Said, imperatiu y rihent, agafant d Ferrán pel bras.
Parla!
Ferrán, ab dignitat: separántsen.
Deixéume!
Blanca, suplícant corre à Said.
Ah! Senyor...
Said, á Blanca.
Tú'l defensas? Y cóm gosas?
Tú, que no sé d'hont vens ni quí t'envía;
tú, que tot ho contorbas!
(Blanca fuig. Said la va perseguint ab la mirada com encisat.)
Blanca, plorant espantada.
Mare meva!
Ferrán, contenint á Carles.
Per Deu!
Carles, á Ferrán,
Mes...
Said, que s'ha anat acostant á Blanca.
No t'apartis; de ta boca
jo vull saberho tot!
(Blanca s'ha girat de cop mirantlo estranyada.)
(Só un vil: me mira...
Ah, quin horror que li dech fer!)
Blanca, á Ferrán.
No; déixal.
No li digas res mes, jo t'ho demano.
Said,
(Calma, Said. Mes junts jo no'ls puch veure )
(Ab fingida serenitat.)
Ah! Prou ja: tú, patró, ves á ta cambra.
