Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/48

46

mar y cel

despertant y dormint borbotejava.
Ma casa era un jardí d'aprop Valencia:
flors al entorn; per tot; fins dintre l'ánima
de mos pares amants, quanta ventura!
Ella veya á Jesús, ell al Profeta;
y tan felissos eran, que semblava
com si haguessen fet pau en l'altra vida,
per tant amor atrets, Crist y Mahoma.
Mes la pau era sols dintre ma casa!
Lo recort aquí'l tinch! Mon pare un vespre
á la mare abrassá, y alsant ab ira
un'eyna del trevall, eixí al defora.
Al ferse jorn, trucaren: ay! poruga
la mare obrí. Qui hi há? Crits se sentían
per tot: un cos á nostres peus llensáren,
y s'ohí: Dona, es ton marit, entérral!
Passáren jorns y jorns: un d'ells totduna
la mare'm despertá: Fill meu, ja es l'hora!
Y, arruixantme ab sos plors, me prengué als brassos.
Sols sé que'm vaig dormir, sis anys tenía.
Jemechs me despertaren; tot lo poble
vegí al entorn á dins d'una galera,
y cendrosa la terra s'allunyava!
La mare'm cubrí'ls ulls: quan altra volta
jo'ls obrí ja era nit; lo mar dormía,
la fator de la sanch, ay, me tapava
y de tants presoners ni un sol ne veya!
Y la mare'm va dir: Los que matáren
á ton pare, traidors, fill de ma vida,
també á mí'm matarán; de la moresca
rassa que'ls ha enriquit, ni rastre'n volen.
Sents los taurons com saltan y cabussan,
farts, botaruts, jugant ab los cadávres?
Si't salvessis mon fill, oh, vénjans! vénjans!
Mes, ah! De cop nos revoltá la xusma