Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/143

141

acte tercer

said

d'allá, senyora: mes ja es Tot ho sentía
d'allá, senyora: mes ja es tart. Deixéume
morir per vos!

blanca

morir per vos! Los vils! Los monstres! Parla,
lo senten, y son cor com una roca
ni's mou ni vacila.

carles, á Ferrán.

ni's mou ni vacila. Y ho ha dit ella!
Caldrá que á Deu també la sacrifiqui?...

(Horroritzat de sas propias paraulas.)

said, rihent pera ferse aburrir de Blanca; pero s'ha de descubrir sa pena creixent entre las riallas nerviosas, plorant després de las últimas paraulas.

Deixéume ab mon destí! Ves qui defensa
á un capitá de lladres que'ls hi enfonsa
la nau al mar: que'ls roba; que'ls portava
á vendré á Alger! Lo criminal!... Per ferse
ab or! Y vos, senyora, vostra vida
per ell voleu donar? Quan allá á Espanya
sabrán aixó, oh, senyora! Ell que renega
fins de vostre Jesús. Cóm á aquest monstre,
cóm tenirli pietat! Ni una mirada
meresch de compassió. Jo só una vibra:
jo us aborresch á tots; jo á vos, senyora,
vos vendría al basar si fósseu meva:

ferran á Carles no podent contenir sa admiració.

Te'l cor gran!

carles

Te'l cor gran Tu també!