Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/141

Aquesta pàgina ha estat validada.
139
acte tercer

hi ha sanch dels mariners que la guarnían.
Per qué, donchs, no veniu si jo m'entrego?
Teniu mos punys: lliguéulos. Eixa turba
qu'espera aquí? Feu via á vostra Espanya
y jo, jo encara aleno! Aixó es vergonya!
Quartejeu lo meu cos, y allá en la punta
del pal major claveu mon cap; que miri
ab estos ulls mateixos, com s'emportan,
perseguintse'ls taurons, las filagarsas
de ma carn aborrida; y que jo us veja
entrar á Barcelona, desplegadas
las velas al oreig y tots de joya
malehint al arraix; que jo seguintvos

(Se senten los gemechs de Blanca.)

aniré ab lo mirar fins que la vista
me la arrenquin los corps. Veniu: prenéume!...
(Per qué hauré conegut á aquesta dona!)

carles, va á embestir á Said y's conté: vol manar que l'agafin y s'atura ab rábia mirant á Blanca.

Deu poderós!... Si n'ets de miserable,
hipócrita y ruhí! Dius que t'entregas
y te'n rius de nosaltres! Cobart! Trobas

(Per lo punyal de Blanca.)

allá un fré que'ns atura!... Vil!... é hi jugas!

said, trasmudant la serenitat en rabia.

Ira d'Alá! S'abrasan mas entranyas!
Encara tinch las unglas! Ans que mori
encara puch matar com una fera!
(Ensopega ab la mirada de Blanca y cambia de cop amorosit.)
No: calma. No! Prenéume aquesta vida!