Pàgina:Mar y cel (1903).djvu/137

Aquesta pàgina ha estat validada.
135
acte tercer
blanca

Ah, jo no sé res, pare; no.

ferran

Ah, jo no sé res, pare; n (La pobre!)

blanca

Perdó!

carles, sacudintla pel bras.

Perd Júraho.

blanca

lo que pass Perdó!... Qué sé jo, trista,
lo que passa en mon cor? Veig que s'allunya
devant mos ulls la celda; jo combato
per desitjar tornarhi, y no ho dessitjo.
Se tancan los meus ulls, y veig á est home;
los obro, y penso en ell!... Y ay, no m'espanta!
(S'ha aixecat exaltada. Son pare ha fugit á un costat per no sentirla.)
Es un pecat, me dich; tu ho saps; y á dintre
de mon ser hi ha una veu que tot, tot omple
pera cridar: aixó es pecat, mes vúlgaho.
Y ni al infern tinch por, que fantasiejo,
quan per mí s'obri'l cel, durli en mos brassos,
son cap entre mos hábits de clausura,
cridant perdó per tot, fins á las plantas
de Deu nostre Senyor: y si li nega,
entornarme jo ab ell, pregant sentada
á la porta del cel, fins que'l perdoni!
Mes, ah, que'l voldrá Deu, que á tots es pare!

ferrán, espantat de lo que ha dit.

Blanca, prou!