Aquesta pàgina ha estat validada.
Lennox. — Mon precedent discurs no ha fet més que tocar la vostra pensa, la qual pot interpretar-lo més enllà: jo solament dic que les coses s'han portat extranyament. El graciós Duncà fou plorat per Macbeth; a fe que ja era mort! I el molt valent Banquo passejava massa tard, i podeu dir, si bé us sembla, que Fleanci l va matar, car Fleanci va fugir: la gent no han de passejar tant tard. Qui no esmentarà la gran monstruositat de Malcolm i Donalbain de matar el llur pare? Crim execrable! I quin greu n'hagué Macbeth! No va tot-d'una, en pietosa rabia, estripar els dos delinqüents, que jeien catius de la sòn i esclaus del beure? No fou això noblement fet? Sí, i prudent també; car hauria indignat tot cor vivent de sentir aquells homes negar-ho. Així, doncs, com dic, ell ha portades bé totes les coses; i vull pensar que si ell tingués sots clau els fills de Duncà (com, si a Déu plau, no serà) prou trobarien ells lo que es matar un pare; i altre tant Fleanci. Més, callem! puix sento
